En rodatge

Madame Bovary i Lucia di Lammermoor

2012-01-29T20:46:00.017+01:00

A Rouen, Emma acudeix a la representació de Lucie de Lammermoor, de Donizetti, basada en una novel·la de Walter Scott, un escriptor que ella havia llegit quan tenia quinze anys. Comenta quin efecte li produeix aquesta escena.

Emma retrobava l'ambient de les lectures de la seva jovenesa, se sentia en ple Walter Scott. Li semblava que li arribava a l'orella el so de les cornamuses escoceses passant pel mig de la boira i perdent-se entre els camps coberts de brucs. Com que el record de la novel·la facilitava la comprensió del llibret, seguí la intriga frase per frase mentre li venien inabastables pensaments que es dispersaven sota les ratxes de la música.

[...]

Lucie avançava mig sostinguda per les dones que l'acompanyaven, amb una corona de flors de taronger als cabells i pàl·lida com el vestit que portava. Emma pensà en el dia del seu casament, en el corriol flanquejat de blats per on passava anant camí de l'església. Per què no havia resistit i suplicat com aquella? Al contrari, se sentia joiosa, sense adonar-se de l'abisme o es precipitava... Ah, si en la fresca irradiació de la seva bellesa, abans del masegament del matrimoni i de la desil·lusió de l'adulteri, hagués pogut situar la seva vida a recer d'algun cor sòlid! Aleshores, recolzant-se en la virtut i en la tendresa, en el deure i en la voluptuositat barrejades en una sola expressió, no hauria intentat mai de davallar d'una felicitat tan alta. Aquella felicitat, però, no devia ésser sinó una mentida, empescada per tal de causar la desesperació de tot desig. Ara coneixia la petitesa de les passions, exagerades per l'art. S'esforçava, doncs, a desviar-ne el pensament, i ja no volia veure en aquella reproducció els seus dolors sinó una fantasia plàstica bona per a distreure els ulls. I fins es posà a somriure interiorment, amb una desdenyosa pietat, quan de darrere d'una cortina de vellut que hi havia al fons del teatre, veié aparèixer un home amb una capa negra.

Portava un capell ample, a l'espanyola, el qual féu rodar pel terra amb un moviment sobtat; immediatament, els instruments i els cantaires entonaren el sextet. Edgar, espurnejant de passió, dominava tots els altres amb la clara ressonància de la veu; [...] Ell, anant i venint per l'escenari tot representant el seu paper, l'hauria anada esguardant. Com? Fou com un ram de follia passant-li sobtosament pel cap: l'esguardava, era cert, l'esguardava! Tingué ganes d'arrencar a córrer als seus braços per tal de refugiar-se al seu pit puixant, com si fos l'encarnació mateix de l'amor, i de dir-li, d'exclamar: "Pren-me, emporta-te'm, anem-nos-en! Sóc teva; teus són tots els meus desigs i tots els meus pensaments!"

Caigué el teló.

GLOSSARI
cornamusa: Instrument músic que consisteix en un sac de cuir al qual s’insufla l’aire per mitjà d’un tub i del qual pengen tres o quatre tubs, l’un dels quals, el grall, proveït de forats, fa la melodia i els altres, les trompes, produeixen un so greu continu.
bruc: Arbust o mata del gènere Erica, de la família de les ericàcies, de fulles petites i dures i de flors campanulades, sovint vistoses.
corriol: Camí estret
voluptuositat: Voluptat. Complaença en els delits sensuals.

[GUSTAVE FLAUBERT: Madame Bovary Edicions Proa. Traducció de Ramon Xuriguera. (Segona part. Capítol 15. Pàgines 273-277)]

Madame Bovary. Tercera part. Capítol 6

2012-01-29T19:05:00.007+01:00

Segons Mario Vargas Llosa, l'estil indirecte lliure de Madame Bovary és el que permet efectuar canvis en l'espai i en el temps sense que s'alteren el ritme i la unitat narratives.

En Flaubert, el discurs indirecte lliure és lògic. Més tard, James Joyce trencarà aquestes normes lògiques per donar un equivalent més aproximat de la vida mental, creant el que s'ha anomenat "el stream of consciousness" (corrent de consciència o monòleg interior). Això no hi haguera estat possible sense la invenció flaubertiana. L'estil indirecte lliure va significar el primer gran pas de la novel·la per narrar directament el procés mental, per descriure la intimitat, no per les seues manifestacions exteriors (actes o paraules), a través de la interpretació d'un narrador o un monòleg oral; sinó representant-la mitjançant una escriptura que semblava situar el lector en el centre de la subjectivitat del personatge.

Comenta els diferents estils narratius que trobes en el següent fragment:

Un dia, havent-se separat més aviat que de costum, Emma se'n tornava sola pel passeig, quan s'adonà de les parets del convent on havia estat abans. Aleshores anà a asseure's en un banc a l'ombra dels oms. Quina calma en aquells temps! Com envejava els inefables sentiments d'amor inspirats pels llibres que llegia!
Els primers mesos del seu matrimoni, les passejades a cavall pel bosc, el vescomte ballant el vals, Lagardy i els seus cants, tot desfilava pels seus ulls... I, tot de sobte, Léon li semblà tan llunyà com tots els altres.
—I tanmateix me l'estimo! —es deia.

No hi feia res, però! No era feliç, mai no ho havia estat. D'on venia aquella insuficiència de la vida, aquella corrupció sobtada de les coses en què es recolzava?... Si hi havia, però, un ésser fort i bell, fos allà on fos, una naturalesa coratjosa, plena alhora d'exaltació i de refinaments, un cor de poeta dins una forma d'àngel, lira amb les cordes d'aram que toqués epitalamis elegíacs ressonant cel amunt, per què, per ventura, no l'havia de trobar? D'altra banda, era inútil de cercar res; no valia la pena. Tot era una mentida! Cada somriure amagava un badall d'enuig, cada joia una maledicció, cada plaer un desencís, i les besades més completes no deixaven sinó unes ganes irrealitzables d'una voluptat més alta als llavis.

[GUSTAVE FLAUBERT: Madame Bovary Edicions Proa. Traducció de Ramon Xuriguera. (Tercera part. Capítol 6. Pàgina 341)]

Faust

2012-01-29T18:58:00.000+01:00

Madame Bovary. Segona part. Capítol 12

2012-01-28T21:23:00.006+01:00

Situa el present fragment en l'argument de Madame Bovary i comenta'n la rellevància per al desenvolupament de la trama.

Mai la senyora Bovary no havia estat tan bella com en aquella època; posseïa aquella bellesa indefinible que resulta de la joia, de l’entusiasme, de l’èxit, i que no és sinó la conjugació harmoniosa de les circumstàncies i del temperament. Les cobejances, els disgustos, l’experiència del plaer i les il·lusions, que conservava sempre fresques, l’havien anada desenvolupament gradualment, tal com la pluja, el fem, els vents i el sol fan amb les flors, i ara s’esbadellava esplendorosa de plenitud corporal. Tenia les parpelles que semblaven fetes expressament per a la llargada dels seus esguards amorosos, i mentre les ninetes hi desapareixien a sota, un buf fort li eixamplava les cavitats del nas i aixecava el racó carnós dels llavis, ombrejats per un borrissol negrós que la llum posava de relleu. No semblava sinó que un artista consumat en corrupcions hagués disposat en espiral el pentinat del clatell; els cabells s’enrotllaven negligentment, en una massa densa, segons els atzars de l’adulteri que els desfeia cada dia. La veu agafava inflexions més toves; el cos també; un no sé què de subtil i penetrant es desprenia de la roba que portava i de la corba del peu. Charles la trobava deliciosa i absolutament irresistible, exactament igual que als primers temps de matrimoni.

Quan arribava a casa a nit entrada, no la gosava despertar. La llantieta de porcellana arrodonia una taca tremolosa al sostre, i les cortines tancades del bressol s’encorbaven en la penombra de la cambra com una cabaneta blanca arrambada al peu del llit. Charles les esguardava entendrit. Li semblava que sentia respirar la seva filla. Ara començaria a créixer més de pressa; cada estació aportaria guanys nous. Ja la veia com tornava de l’escola, tota riallera, amb el vestit tacat de tinta i la cartera amb els llibres posada sota el braç. Després caldria posar-la en un pensionat; això costaria molt; com s’ho faria? Aleshores es posà a reflexionar. Pensà a llogar unes terres pels voltants que ell mateix vigilaria estretament tot anant a visitar els malalts. Arraconaria el rendiment, el col·locaria a la caixa d’estalvis; després, compraria accions, allà on li semblés més apropiat, ja veuria; d’altra banda, la clientela augmentaria; hi comptava, car volia que Berthe rebés una bona educació, que tingués talent, que aprengués de tocar el piano. Ah, quin goig faria de veure-la quan tindria una quinzena d’anys, bella com la seva mare, passejant-se al seu costat amb un capell de palla ample com els que Emma acostumava a portar els estius! Des de lluny les prendrien per dues germanes. Se la imaginava als vespres treballant al seu costat, il·luminats tots tres per la claror del llum; li brodaria les sabatilles; s’ocuparia de les feines de la llar; emplenaria la casa amb la seva gentilesa i la seva alegria. A la fi, pensarien a situar-la: li trobarien algun xicot de posició assegurada; la faria feliç; una felicitat que compartirien tots i que duraria sempre.

A les nits, Emma no podia agafar el son; només feia l’adormida; i, mentre Charles s’ensopia al seu costat, ella es lliurava a la cursa dels seus somnis.

Des de feia una setmana un tronc de quatre cavalls se l’havia emportada, a la vora de Rodolphe, en un país desconegut del qual ja no tornarien. Avançaven i avançaven silenciosos amb els braços enllaçats. Sovint, des de dalt d’una muntanya, descobrien alguna ciutat esplèndida, amb cúpules, ponts i vaixells, boscos de llimoners i catedrals de marbre blanc a l’ombra d’uns campanars coronats amb uns nius de cigonyes. Anaven a poc a poc a causa de l’amplada de les lloses i, per terra, hi havia ramells de flors que venien unes dones vestides amb un cosset roig. Se sentia com tocaven les campanes, i el renillar de les mules barrejat amb el mormol de les guitarres, i el soroll que s’aixecava de les fonts, l’exhalació de les quals refrescava uns munts de fruites disposats en forma de piràmides al peu d’unes estàtues pàl·lides que somreien a través dels brolladors. Després, un cap-al-tard, arribaven en un poblet de pescadors amb tot de xarxes esteses a sota el penya-segat i al davant de les cabanes. Era allí on s’aturarien: viurien en una casa baixa amb la teulada plana, a l’ombra d’una palmera, gairebé tocant l’aigua i dominant l’arc del golf. Sortirien a passejar en góndola, es gronxarien a dintre d’una hamaca; i llur existència seria fàcil i llarga com els vestits de seda que durien, i calenta i estelada com les nits que podrien contemplar. Res de nou no sorgiria en la immensitat d’aquell esdevenidor que s’imaginava; els dies, tots magnífics, s’assemblarien com una gota d’aigua a una altra gota d’aigua; i així aniria bressolant-se el seu amor a l’horitzó infinit, harmoniós, blavissolat i resplendent de sol. La nena, però, es posava a tossir a dins del bressol o bé Bovary començava a roncar més fort, i Emma no s’adormia fins a la matinada, quan l’alba emblanquinava els vidres i Justin ja era a baix a la plaça obrint les portes de la farmàcia.

[GUSTAVE FLAUBERT: Madame Bovary Edicions Proa. Traducció de Ramon Xuriguera. (Segona part. Capítol 12. Pàgines 242-244)]

Madame Bovary. Tercera part. Capítol 1

2012-01-27T20:21:00.010+01:00

Aproximadament a la una del migdia, Emma i Léon pugen en un cotxe de cavalls, que no abandonen fins a les sis de la vesprada. Comenta l'erotisme en Madame Bovary.
Flaubert utilitza la cursiva —entre altres usos— per a indicar un canvi de veu narrativa. En aquest fragment, on en trobem un exemple? Llig aquesta citació de Mario Vargas Llosa: "No es exacto, como afirman algunos críticos, que el diálogo sea insignificante en Madame Bovary. En los primeros capítulos la forma dominante es la descripción, desde luego, y, salvo en la escena inicial, la voz que se escucha casi todo el tiempo es la del narrador omnisciente. Pero las cosas cambian desde la llegada de los Bovary a Yonville, que se abre, precisamente, con una gran conversación colectiva en el Lyon d’Or. A partir de entonces las voces de los personajes se dejan oír con más frecuencia, y esto se acentúa en la tercera parte de la novela —desde el comienzo de los amores de Léon y Emma hasta el final―, donde el diálogo pasa a ser, sin la menor duda, la forma principal de la narración. Así pues, la función de estos narradores-personajes gana importancia a medida que progresa la historia. No son los únicos casos en que hay mudas de narrador omnisciente a narradores-personajes. A veces esto ocurre, de manera menos evidente pero más original, en el seno de un mismo párrafo, cuando, sin el previo aviso del punto aparte, el guión o las comillas, una voz implicada en la acción, es decir la de un personaje, termina una frase que ha comenzado el relator invisible. Esto, sin embargo, tiene también una indicación gráfica: la frase o palabra del narrador-personaje va en cursiva."

Léon s’escapava tan de pressa com podia. Li semblava que el seu amor, immobilitzat des de feia prop de dues hores com les pedres de l’església, ara anava a evaporar-se com un fum per aquella mena de tub truncat en forma de gàbia oblonga, de xemeneia al descobert, i que s’aventura d’una manera tan grotesca damunt de la catedral, com l’extravagant temptativa d’un calderer fantasiós.

—On anem si es pot saber?— deia Emma. Léon continuava caminant tot forçant el pas sense tornar contesta; i, quan la senyora Bovary es disposava a mullar el dit a la pica d’aigua beneita, sentiren uns esbufecs al seu darrere entretallats pel colpejar regular d’un bastó. Léon es girà.

—Senyor!

—Què hi ha?

Reconegué el macer, el qual portava una vintena de volums molt gruixuts, relligats sota el braç i que mantenia en equilibri contra el ventre. Eren les obres que tractaven de la catedral.

—Imbècil —mormolà Léon precipitant-se fora de l’església. Un vailet vagarejava per la plaça.

—Vés a cercar-me un fiacre!

El noiet s’escapà com una bala pel carrer dels Quatre-Vents. Aleshores es trobaren cara a cara i sols, i se sentiren una mica cohibits.

—Ah, Léon!... Veritablement... no sé... si dec...!
Anava fent magarrufes. Després, amb un posat més seriós:

—És molt incorrecte, sabeu?

—Què voleu dir? —replicà l’escrivent—. És tal com es fa a París.

Com un argument irresistible, aquella paraula la determinà.
El fiacre, però, no arribava. Léon tenia por que Emma no se’n tornés a dintre de l’església. A l’últim, el fiacre aparegué.
—Almenys sortiu per la portalada del Nord! —exclamà el macer, el qual romania plantat a l’entrada de l’església—. Així podreu veure la Resurrecció, el Judici final, el Paradís, el Rei David i els Rèprobes a dintre de les flames de l’infern.
—On vol anar el senyor? —demanà el cotxer.
—Allà on vulgueu! —digué Léon empenyent Emma a dintre el cotxe.
I el vehicle es posà a rodar.
Baixà pel carrer Grand-Pont, travessà la plaça de les Arts, el moll Napoléon, el pont Neuf i s’aturà tot d’un cop davant l’estàtua de Pierre Corneille.
—Continueu! —féu una veu sortida de l’interior.
El cotxe arrencà de bell nou i en arribar a la cruïlla de La Fayette, deixant-se emportar pel pendent, entrà al galop a l’estació del ferrocarril.
—No, dret!—cridà la mateixa veu.
El vehicle sortí de les reixes i bon punt arribà al passeig es posà a trotar entremig dels oms. El cotxer s’eixugà el front, es posà el capell de cuir al damunt dels genolls i guià el cotxe fora dels carrers laterals, a la vora de l’aigua, no gaire lluny de l’herba.
Anà vorejant el riu, pel camí de sirga tot empedrat de còdols secs, i durant molta estona, per la banda d’Oyssel, més enllà de les illes.
Tot d’un cop, però, es llançà a través de Quatremares, Sotteville, la Grande-Chaussée, el carrer d’Elbeuf, i féu la tercera parada al davant del Jardí de Plantes.
—No us atureu! —exclamà la veu, més imperiosa.
I, reprenent la cursa, passà immediatament per Saint-Sever, pel moll dels Curandiers, pel de les Meules, de bell nou pel pont, per la plaça del Champ-de-Mars i darrere dels jardins de l’hospital, on els vells, vestits amb jaqueta negra, es passejaven al sol, al llarg d’una terrassa verda d’heures. Pujà pel bulevard Bouvreuil, recorregué el bulevard Cauchoise i després tot el Mont-Riboudet fins a la costa de Deville.
Girà; i aleshores, prescindint de tota direcció, es posà a vagarejar a l’atzar. El veieren a Saint-Pol, a Lescure, al pujol Gargan, a la Rouge-Mare i a la plaça del Gaillard-bois; al carrer de Maladrerie, el de Dinanderie, al davant de Saint-Romain, de Saint-Vivien, de Saint-Maclou, de Saint-Nicaise —davant la Duana—, a la Basse Vieille-Tour, a les Trois-Pipes i al Cementiri Monumental. De tant en tant, immobilitzat al seu seient, el cotxer llançava uns esguards desesperats a les tavernes. No entenia aquell furor de la locomoció, aquell afany deliberat de no voler-se aturar. A vegades, feia com aquell qui ho intenta; aviat, però, sentia al seu darrere unes exclamacions colèriques. Aleshores xurriacava de bell nou els animals, suant com un carreter i sense fer cap atenció a les sotragades, ensopegant d’ací d’allà sense preocupar-se’n, desmoralitzat i gairebé plorant de set, de cansament i de tristesa.
Cada vegada que tornava a arribar al port, fent-se pas entremig dels camions i dels bocois, els burgesos dels carrers veïns obrien uns ulls com unes taronges davant aquell espectacle, a províncies extraordinari, que donava aquell cotxe amb les cortines abaixades i que passava i repassava contínuament, tancat i barrat com un sepulcre i sacsejat com un vaixell.
En una ocasió, trobant-se en ple despoblat, a l’hora que el sol queia més a plom damunt les velles llanternes argentades, una mà s’obrí pas sota les cortinetes de tela groga i llançà uns estrips de paper que es dispersaren al vent i anaren a caure al darrere, com unes papallones blanques, damunt d’un camp de trèvols vermells completament florits.
Després, cap als volts de les sis, el cotxe s’aturà en un carreró del barri de Beauvoisine i en davallà una dona que es posà a caminar amb el vel abaixat i sense girar una sola vegada el cap enrere.

[GUSTAVE FLAUBERT: Madame Bovary Edicions Proa. Traducció de Ramon Xuriguera. (Segona part. Capítol 8. Pàgines 298-301)]

Madame Bovary. Segona part. Capítol 8

2012-01-26T14:17:00.017+01:00

Quina particularitat estilística trobes en aquest fragment? Segons Josep Mundó: "L’estil de Flaubert és molt particular, atesa la seva forma de treballar, i és el que el caracteritza com a gran escriptor. Un dels elements més notables és el contrapunt, que fa servir en les converses, en els diàlegs amorosos, en el diàleg amb el rector, en la festa, en la fira, etc.; en aquest sentit, és significativa l’escena de l’òpera. El contrapunt li serveix per subratllar el contrast, per barrejar dos punts de vista. L’episodi de la fira, per exemple, és instrumental, perquè reuneix Emma i Rodolphe en una conversa que es contraposa fortament a l’ambient on es desenvolupa: la interacció dels diàlegs i les veus de fora marca el contrast dels personatges."

"Senyors:

"Permeteu-me, en començar —abans de parlar-vos de l’objecte d’aquest acte d’avui, sentiment que estic segur que compartireu tots plegats—, permeteu-me, dic, que reti justícia a l’administració superior, al govern, al monarca, al vostre sobirà, a aquest rei benvolgut al qual no és indiferent cap de les branques de la prosperitat pública o particular, i que amb mà ferma i assenyada dirigeix el carro de l’Estat entre els perills incessants d’una mar oratjosa, sabent fer respectar tant la pau com la guerra, la indústria i el comerç, l’agricultura i les belles arts."

—Caldria que em tirés un xic enrere —digué Rodolphe.

—Per què? —preguntà Emma.

En aquest moment, però, la veu del conseller s’elevà extraordinàriament. Declamava:

"Ja s’han acabat els temps en què la discòrdia civil ensangonava les nostres places públiques, en què el propietari, el negociant, i fins l’obrer mateix, se n’anaven cada vespre al llit tremolant a la sola idea de veure’s despertats sobtosament pel soroll del batall dels incendiaris, en què les màximes més subversives soscavaven audaçment les bases..."

—És que em podrien veure de baix estant —continuà Rodolphe—, i després ni amb quinze dies no en tindria prou per a donar explicacions, amb la meva mala anomenada...

—Us calumnieu! —digué Emma.

—No, no, us asseguro que és detestable.

"Però senyors —prosseguí el conseller—, si apartant del meu record aquests quadres ombrívols estenc els ulls a la situació actual de la nostra bella pàtria, què veig? El comerç i les arts floreixen pertot arreu. Les noves vies de comunicació s’estenen per tot el país com una xarxa d’artèries que augmenta les relacions en el cos de l’Estat. Els nostres grans centres manufacturers han reprès llur activitat. La religió, més afermada, somriu a tots els cors. Els nostres ports són plens, la confiança reneix, i França, a l’últim, respira!..."

—Fet i fet, però —afegí Rodolphe—, des del punt de vista de la gent potser tenen raó ells.

—Voleu dir?

—Naturalment! Ignoreu que hi ha ànimes contínuament turmentades? Tan aviat s’arreceren en la contemplació com van a la recerca de l’acció; tan aviat s’encanten amb les passions més pures com es llancen als plaers més desenfrenats. Així gaudeixen de totes les fantasies, de totes les follies...

Aleshores Emma l’esguardà com aquell qui contempla un viatger que coneix els països més extraordinaris.

I proferí:

—Nosaltres, pobres dones, no tenim ni aquesta distracció!

—Trista distracció, car no s’hi troba la felicitat.

—Que potser es troba mai? —preguntà Emma.

—Sí —respongué Rodolphe—, sempre arriba un dia.

"I, això, vosaltres ho heu comprès —deia el conseller—. Vosaltres, agricultors i obrers del camp; vosaltres, pacífics peons d’una obra civilitzadora; vosaltres, homes de progrés i de moralitat; vosaltres, dic, heu comprès que les tempestes polítiques són molt més perilloses que els desordres de l’atmosfera..."

—Sempre arriba un dia— repetí Rodolphe— tot d’un cop, justament quan començaven a fallar les esperances. Aleshores s’eixamplen els horitzons i se sent com una mera de veu que crida: "Mira-te’l!" I tot seguit s’experimenta el desig de fer a aquella persona les confidències més secretes, de donar-li-ho tot, de sacrificar-li-ho tot. L’un i l’altre s’endevinen sense necessitat d’explicar-s’ho. Com no havia d’ésser així si ja s’havien entrevist en somnis! (Tot esguardant-la.) En fi, el tresor tan recercat es fa present, és aquí al davant: brilla, espurneja. Això no obstant, el dubte encara s’imposa, un hom no gosa creure-s’ho, car l’enlluernament és tal que encega els ulls, com en sortir de les tenebres a la llum del dia.

I, en acabar aquestes paraules, Rodolphe afegí la mímica a la frase. Es passà la mà pel front com aquell qui té un rodament de cap; després la deixà caure al damunt de la mà d’Emma. Aquesta enretirà la seva. El conseller, però, continuava llegint:

"I a qui havia d’estranyar? Només als qui són prou orbs, als qui estan prou enfonsats (ho dic sense temença), prou enfeinats en els prejudicis d’una altra edat perquè encara desconeguin l’esperit de les poblacions agrícoles. En efecte, no és al camp on es troba més patriotisme, més abnegació envers la causa pública, més intel·ligència, en una paraula? I no em vull referir a aquesta intel·ligència superficial, ornament balder dels esperits ociosos, ans a aquesta intel·ligència profunda i moderada que s’aplica, per damunt de tot, a la consecució de coses útils, contribuint així al benestar de cadascú, al millorament comú i al sosteniment dels Estats, fruit del respecte a les lleis i de la pràctica dels deures..."

[...]

—Nosaltres, per exemple —deia—, per què ens hem conegut? Quin atzar ho ha volgut? És que segurament, a través de l'allunyament, les nostres inclinacions particulars, com els rius que s'escolen a fi i efecte de trobar-se, ens empenyien l'un a l'altre.

I li agafà la mà; ella no l'enretirà.

"Conjunt de bons conreus", cridà el president.

—Fa poc, per exemple, quan vaig venir a casa vostra...

"Al senyor Bizet, de Quincampoix."

—Sabia per ventura que us acompanyaria?

"Setanta francs."

—He estat a punt d'anar-me'n més de cent vegades i us he seguit, m'he quedat.

"Femers."

—De la mateixa manera que em quedaria aquesta tarda, demà, tota la vida!

"Al senyor Caron, d'Argueil, una medalla d'or."

—Car no he trobat mai en el tracte de ningú un encís tan complet.

"Al senyor Bain, de Givry-Saint-Martin."

—Així, el vostre record no m'abandonarà pas fàcilment.

"Per un marrà merí..."

—Vós, però, m'oblidareu; hauré passat com una ombra.

"Al senyor Belot, de Notre-Dame..."

—No! No és veritat que representaré alguna cosa en el vostre pensament, en la vostra vida?

"Raça porcina, premi ex aequo: als senyors Lehérissé i Cullembourg; seixanta francs."

[GUSTAVE FLAUBERT: Madame Bovary Edicions Proa. Traducció de Ramon Xuriguera. (Segona part. Capítol 8. Pàgines 185-188, 193)]

Madame Bovary. Primera part. Capítols 5 i 6

2012-01-26T13:48:00.006+01:00

Comenta la utilització de la cursiva en aquest fragment.
Com era l'educació de les jóvens de l'època?
Explica si hi trobes algun "salt enrere" o "analepsi" (flashback, si saps anglés).

Capítol 5

[...]

Abans de casar-se, Emma creia que estava enamorada, la felicitat, però, que havia de fer néixer aquell amor no s'havia manifestat; era de creure, doncs, que havia comès un error. I cercava la manera de saber quin sentit exacte tenien a la vida les expressions felicitat, passió, embriaguesa, que tan belles li havien semblat als llibres.

Capítol 6

Ella havia llegit Paul et Virginie i aquesta lectura li havia fet somiar la caseta de bambú del negre Domingo, el gos Fidèle, i sobretot la dolça amistat d’algun germanet que va a cercar unes fruites vermelles en uns arbres alts com campanars per tal de fer-vos-les tastar, o que tresca descalç per la sorra portant-vos alegrement un niu d’ocells.

Quan tingué tretze anys, el seu pare l’acompanyà a la ciutat per tal de posar-la al convent. Posaren en una fonda del barri de Saint-Gervais, on els serviren el sopar en uns plats pintats que representaven la història de la senyoreta de La Vallière. Les explicacions escrites al peu, tallades d’ací d’allà per les esgratinyades dels ganivets, glorificaven, totes elles, la religió, les delicadeses del cor i el fast de la Cort.

Als primers temps, lluny d’avorrir-se al convent, es complaïa en la companyia de les monges, les quals, per tal de distreure-la, la conduïen a la capella, a la qual s’entrava per un llarg corredor que la posava en comunicació amb el refectori. Durant les hores d’esbarjo jugava poc, comprenia bé el catecisme i era sempre ella la qui responia a les preguntes difícils que feia el senyor vicari. Vivint, doncs, sense posar mai els peus a fora, reclosa en la tèbia atmosfera de les classes, enmig d’aquelles dones de pell esblanqueïda, cenyides amb uns grans rosaris amb una creu de coure a l’extrem, anà caient a poc a poc en la mística llangor que exhalen les flaires de l’altar, la frescor de les piques d’aigua beneita i la resplendor dels ciris. En lloc d’oir la missa atentament, esguardava les vinyetes pietoses enribetades d’atzur del seu devocionari; s’apiadava de l’ovella malalta, del sagrat cor sagnant i travessat de fletxes, o del pobre Jesús caient sota el pes de la creu. Intentà, com a mortificació, d’estar-se tot un dia sense menjar. Es donava voltes al cervell per tal de trobar algun vot i consagrar-se al seu compliment.

[...]

A quinze anys, doncs, Emma es passà sis mesos empastifant-se les mans amb aquesta pols de les velles sales de lectura. Més tard, amb Walter Scott, s’apassionà pels motius històrics; tenia la imaginació poblada de cofres, de cossos de guàrdia i de trobadors. Li hauria plagut de viure en algun d’aquests vells edificis nobiliaris, com aquelles dames vestides amb uns cossets llargs que es passaven els dies recolzades a l’ampit de les ogives amb el mentó posat dins de la mà i l’esguard perdut al fons dels camps, sotjant l’arribada d’algun cavaller amb la ploma blanca al capell i galopant damunt d’un corser negre. Durant aquesta temporada mantingué viu el culte de Maria Stuart i sentí una entusiasta veneració per les dones il·lustres o infortunades. Joana d’Arc, Heloïsa, Agnès Sorel, la bella Ferronnière i Clemència Isaura es destacaven, per a ella, com uns astres de primera magnitud en la immensitat tenebrosa de la història, de la qual també emergien d’ací d’allà, per bé que més enfonsats encara en l’obscuritat del passat i sense cap relació entre ells, sant Lluís amb l’alzina, Bayard moribund, certes ferocitats de Lluís XI, un xic de la nit de Saint Berthélemy, el plomall de Bearnès i sempre el record dels plats pintats en els quals es feia l’apologia de Lluís XIV.

[GUSTAVE FLAUBERT: Madame Bovary Edicions Proa. Traducció de Ramon Xuriguera. (Primera part. Capítols 5-6. Pàgines 67, 68, 70)]

GLOSSARI

Paul et Virginie: novel.la publicada en 1787, de temàtica amorosa, obra del botànic i escriptor francés Jacques-Henri Bernandin de Saint-Pierre.

esgratinyar: Esgarrapar, esgarrinxar, escarbotar, lleugerament.
refectori: Sala on es reuneixen per fer els àpats en comú els individus d’una comunitat, d’un col·legi, etc.
llangor: Estat de decaïment, físic o moral, prolongat.

atzur: Color blau celeste.
ampit: Part inferior del marc d’obra d’una finestra per a recolzar-s’hi qui surt a mirar.
ogiva: Arc acabat en punta en què els dos costats són dos arcs simètrics i còncaus que es troben formant un angle curvilini inferior a 90°.

Madame Bovary. Primera part. Capítol 2

2012-01-25T18:21:00.013+01:00

Comenta aquesta descripció. De qui es tracta?

Charles restà sorprès de la blancor d'aquelles ungles. Eren brillants, fines de l'extrem, més netes que els voris de Dieppe i tallades en forma d'ametla. Això no obstant, les seves mans no eren belles ni potser prou pàl·lides, i tenien falanges massa primes; d'altra banda, eren massa llargues i sense toves inflexions en les línies dels contorns. El que realment tenia d'encisador eren els ulls: per bé que eren bruns, semblaven negres a causa de les pestanyes, i el seu esguard penetrava francament amb una ardida candidesa.

[...]

Com que la sala era fresca, petava de dents tot menjant, la qual cosa descobria una mica els seus llavis carnosos, els quals tenia el costum de mossegar-se en els moments de silenci.

La seva gorja emergia dolçament del coll blanc, girat i ajustat del vestit. Duia els cabells migpartits en dos bandós negres i tan llisos que semblaven un sol bocí; estaven separats per una clenxa fina al mig del cap, la qual s'enfonsava lleugerament segons la corba del crani. I, deixant veure a penes la punta de l'orella, anaven a confondre's al darrere en un monyo abundant amb un moviment ondulat vers les temples que cridà l'atenció al metge, car era la primera vegada que veia un pentinat semblant. Les galtes eren rosades. Lligades als botons de la brusa amb un cordonet, portava unes ulleres de carei, com un home.

[GUSTAVE FLAUBERT: Madame Bovary Edicions Proa. Traducció de Ramon Xuriguera. (Primera part. Capítol 2. Pàgines 47-48)]

GLOSSARI

vori: Substància blanca, dura, compacta, de què estan formats els ullals de l’elefant, de la morsa i del senglar, o les defenses del narval.
ardit -ida: Atrevit -ida.
bandó: Banda de cabells pentinats plans a cada costat del front tapant els polsos.

carei: Rèptil queloni marí de la família dels quelonídids, de closca en forma de cor recoberta de làmines còrnies imbricades de color groc i de grans extremitats anteriors transformades en aletes (Eretmochelys imbricata). Material de la closca de carei del qual es fan capses, pintes, etc.

Madame Bovary. Primera part. Capítol 1

2012-01-21T18:23:00.016+01:00

Aquest és el començament de la novel·la, comenta'l en el teu bloc.

Pel que fa a l'estil, hi trobem un exemple de "transició", que demostra la versatilitat de Flaubert com a narrador, explica-ho. Per a Josep Mundó: "La transició d’un tema a un altre en un capítol és generalment suau. Segons Nabokov, «[...] la transició estructural és com un fluid sistema d’ones». Així, a Yonville, abans que Léon marxi a París, hi ha una transició des de l’estat d’ànim d’Emma fins al de Léon i la seva decisió d’anar a la ciutat. La transició més important, feta per Flaubert de manera subtil, és a l’inici de la novel·la, quan ens mostra Charles Bovary com a excompany del narrador a l’escola. Al principi ens parla en plural, però aviat passa a una narració més objectiva, a la narració novel·lada de la vida d’ell. Això demostra la versatilitat de Flaubert com a narrador per adoptar diferents punts de vista i tons narratius davant diferents episodis i passatges: des de la dissolució del «nosaltres» a la tercera persona al principi de la historia, passant pel primer capítol de la tercera part —com una novel·la romàntica estereotipada—, fins als diàlegs sobreposats de la fira.
Segons V. Nabokov, alguns objectes funcionen com a símbols. Quin significat pot tenir la gorra?

Preparàvem les lliçons, quan es presentà el director seguit d’un novençà endiumenjat i d’un ajudant que portava un pupitre. Els qui dormien es desvetllaren, i tots plegats ens aixecàrem com si ens haguessin sorprès en ple treball.

El director ens indicà que seguéssim novament; després, girant-se cap al vigilant:

―Senyor Roger ―li digué a mitja veu―, heus aquí un alumne que us recomano; entra al cinquè curs. Si la seva conducta i la seva aplicació són meritòries, passarà amb els grans¸tal com li correspon per edat.

Aturat a l’angle de la porta, una mica ressagat, a tal punt que a penes el podíem veure, el novençà tenia l’aspecte d’un camperol, d’una quinzena d’anys d’edat, i era més alt que cap de tots nosaltres. Portava els cabells tallats arran de front, com un cabiscol de poble, i semblava d’aspecte reflexiu i molt intimidat. Per bé que no fos ample d’espatlles, la seva jaqueta, d’un teixit verd i amb un rengle de botons negres, devia engavanyar-lo força, i a través de les gires de les mànegues deixava veure uns punys vermells acostumats a sentir-se nus. Les cames, cobertes amb unes mitges blaves, sortien d’uns pantalons esgroguissats i tibants a causa dels elàstics. Anava calçat amb unes sabates grosses, mal enllustrades i guarnides de tatxes.

Començàrem a recitar lliçons. Ell parava les orelles, atent com si escoltés un sermó, sense gosar encreuar les cames, ni recolzar-se a la taula, i a les dues, quan sonà la campana, calgué que el vigilant l’advertís per tal que es posés a la fila amb nosaltres.

Bon punt entràvem a classe, teníem el costum de llançar les gorres per terra a fi de tenir les mans lliures; es tractava de llançar-les des del peu de la porta a sota del banc, de manera que es rebatessin contra la paret, aixecant un núvol de pols: era el costum.
Sigui, però, que ell no s’havia adonat d’aquesta maniobra o bé perquè no s’hi havia volgut sotmetre, el cas és que ja havíem acabat l’oració i el novençà encara tenia la gorra al damunt dels genolls. Era una d’aquelles gorres en la composició de les quals entraven els elements de la gorra de pèl, de la chapska, del capell rodó, de la gorra de pell de llúdria i de la de cotó; una d’aquelles peces dissortades, en fi, la muda lletjor de les quals presenta profunditats d’expressió com la cara d’un imbècil.

Ovoide i inflada per un joc de balenes, començava amb tres sortints circulars; després, alternaven uns rombes de vellut i de pell de conill separats per una cinta vermella; seguia una mena de sac que s’acabava amb un polígon encartonat, cobert amb un brodat de trenyella complicada i del qual penjava, a l’extrem d’un cordó molt prim, una creueta de fils d’or, com una borla. La gorra era nova; la visera lluentejava.

―Aixequeu-vos! ―digué el professor.

S'aixecà: la gorra li caigué. Tota la classe es posà a riure.

S'ajupí per tal de plegar-la. Un veí la hi tornà a fer caure amb un cop de colze; s'ajupí a plegar-la novament.

―Desempallegueu-vos d'aquest casc! ―digué el professor, que era home d'humor.

Els col·legials esclafiren una rialla que desconcertà el pobre xicot, a l'extrem que no sabia si restar amb la gorra als dits, si deixar-la per terra, o si posar-se-la al cap. Es reféu i se la posà al damunt dels genolls.

[GUSTAVE FLAUBERT: Madame Bovary Edicions Proa. Traducció de Ramon Xuriguera. (Primera part. Capítol 1. Pàgines 33-34)]

GLOSSARI

cabiscol: Responsable del cant litúrgic en un cor catedralici o monàstic.

engavanyar: La roba, embarassar els moviments (de qui la porta).

chapska: Gorra militar dels llancers polonesos.

Tema 4. Curiositats

2012-01-18T17:53:00.006+01:00

Els fundadors de Yahoo van trobar el nom de l'empresa llegint un llibre escrit el 1726. Explica-ho.
El 1857 es van publicar dues obres cabdals, quines?
La pel·lícula L'autre Dumas recrea la vida de l'autor de novel·les com Els tres mosqueters o El comte de Montecrist. Per què va ser polèmic aquest film a França? Per cert, Alexandre Dumas pare o fill?
Mary Shelley va escriure una novel·la terrorífica. De què va?
El film El corredor nocturno, basat en una novel·la d'Hugo Buriel, tracta en realitat d'un mite literari. Què té a veure amb Goethe?

Hamlet. Acte IV - Escena V

2011-12-06T20:29:00.004+01:00

Però, què li passa a la bella Ofèlia?

Elsinore: una cambra del castell

OFÈLIA
On és la bella Majestat de Dinamarca?
REINA
Com estàs, Ofèlia?
OFÈLIA [Cantant]

Com puc conèixer entre tots ells

el meu fidel amor?

Per la petxina del capell,

                per les sandàlies i el bordó.
REINA
Ai, dolça dama, què és aquesta cançó?
OFÈLIA
Què dieu? No, fixeu-vos-hi, us ho prego:

                                 Cantant.

                  Ha mort, senyora: se n'ha anat;
                   és mort, reposa.
                  amb gespa verda sobre el cap
                   i, als peus, la llosa.
Ai, ai!
REINA
Però, escolta'm, Ofèlia.
OFÈLIA [Cantant]
    El seu sudari blanc i pulcre...

                                  Entra el rei.
REINA
Déu meu, mireu això, senyor.
OFÈLIA [Cantant]
   Guarnit amb flors de gran valor
              que van anar al sepulcre
                 sense cap llàgrima d'amor.
REI
Com et trobes, bonica?

OFÈLIA
Bé; que Déu us ho pagui. Diuen que la xibeca era la filla d'un forner. Senyor, sabem què som, però no sabem què podem arribar a ser. Que Déu seguia la vostra taula.
REI

Desvarieja per la mort del seu pare.

OFÈLIA
Si us plau, no en parlem, d'això; però quan us preguntin què significa, digueu això: [Cantant]
Demà serà sant Valentí
               i a casa teva faré estada:
                  vindré de bon matí
               per ser la teva enamorada.
                  Ell l'esperava de matí;
               va obrir la porta i ella
                  va entrar. Quan va sortir
               ja no era una donzella.
REI
Estimada Ofèlia!
OFÈLIA
És cert; no ho juro pas. Deixeu-me dir el final:

                                Cantant.

                  Per Jesucrist, Nostre Senyor
                     -maleïda vergonya, i tant!-;
                  només que en tinguin l'ocasió,
                     el joves sempre ho fan.
                  ella digué amb sorpresa:
                     "Em vas prometre de casar-te amb mi".
                  I ell va respondre:
                     "Hauria complert la promesa
                  si no haguessis vingut al llit amb mi".

Hamlet. Acte I - Escena I

2011-12-06T19:05:00.003+01:00

L'aparició de l'espectre, que té lloc a la primera escena de l'obra, és un fet poc versemblant. Podríem discutir si al començament del segle XVII devia resultar més creïble que avui; però, com aconsegueix Shakespeare que semble real?

Elsinore: una esplanada davant del castell.

BERNAT
Qui s'acosta?
FRANCESC
No, contesteu-me a mi. Atureu-vos. Qui sou?
BERNAT
Visca el rei!
FRANCESC
Bernat?
BERNAT
El mateix.
FRANCESC
Has arribat molt puntual.
BERNAT
És mitja nit en punt. Vés a dormir, Francesc.
FRANCESC
Gràcies per arribar: fa un fred que talla,
i tinc el cor malalt.
BERNAT
Què? Tranquil·la, la guàrdia?
FRANCESC
                                            No es mouen ni les rates.
BERNAT
Doncs, bona nit. Si pel camí
trobes Marcel i Horaci, els meus companys de guàrdia,
digue'ls-hi que s'afanyin.

                        Entren Horaci i Marcel.

FRANCESC
Em sembla que ja els sento. Alto! Qui sou?
HORACI
Amics d'aquesta terra.
MARCEL
Súbdits lleials del rei de Dinamarca.
FRANCESC
Que tingueu bona nit.
MARCEL
                                Que et vagi bé, soldat.
Qui et relleva?
FRANCESC
Bernat es queda en el meu lloc.
Adéu i bona nit.

                                  Surt.
MARCEL
        Què tal, Bernat?
BERNAT
Com! Ja ha arribat Horaci?
HORACI
                                        Només un tros.
BERNAT
Horaci, benvingut. Benvingut, bon Marcel.
HORACI
I allò, què? S'ha tornat a aparèixer, aquesta nit?
BERNAT
Jo no he vist res.
MARCEL
Horaci diu que és fantasia nostra;
i, pel que fa a l'espectre, que nosaltres
hem vist dues vegades, no s'ho creu.
És per això que l'hem portat aquí
a vigilar tots els minuts d'aquesta nit,
perquè, si ressorgís l'aparició,
ell pogués creure els nostres ulls, i li parlés.
HORACI
Bah, bah, segur que ja no torna.
BERNAT
                                              Seu un moment,
i una vegada més t'assaltarem l'orella,
per més que estigui tan fortificada
contra el que hem vist les dues nits passades.
HORACI
Au, doncs, seuré i escoltaré
tot el que em vulguis dir.
BERNAT
                                    L'última nit,
quan l'estrella a l'oest de la Polar
feia el seu curs il·luminant el cel,
on ara brilla tant, Marcel i jo mateix,
quan tocava la una...

                           Entra l'espectre

MARCEL
Calleu, calleu! Ja ha tornat a venir!
BERNAT
En la mateixa forma del rei mort.
MARCEL
Tu que has estudiat, Horaci, parla-hi.

BERNAT
No trobes que és igual que el rei?
Fixa-t'hi ara, Horaci.
HORACI
                              S'hi assembla molt. Tremolo
de sorpresa i d'espant.
BERNAT
                                  Potser vol que hi parlem.
MARCEL
Fes-li alguna pregunta, Horaci.
HORACI
Qui ets tu, que envaeixes aquesta hora de la nit
i usurpes la figura noble i valerosa
amb què la sepultada majestat de Dinamarca
solia caminar? Parla'm, en nom del cel.
MARCEL
S'ha ofès.
BERNAT
               Mireu, se'n va majestuosament.
HORACI
Queda't i parla. Et conjuro a parlar!

                            Surt l'espectre.

MARCEL
No et pot dir res. ja se n'ha anat.
BERNAT
Què, Horaci?
T'has tornat pàl·lid, i tremoles.
Te n'adones, que no era fantasia?
Què en penses, ara?
HORACI
Juro per Déu que, sense el testimoni
sensible i veritable dels meus ulls,
no m'ho hauria cregut.

Hamlet. Mots clau

2011-12-04T22:04:00.005+01:00

ACTE I

ESCENA I. Bernat. Francesc. Horaci. Marcel.

Diàleg sobre l'existència de l'espectre.
Apareix l'espectre. Surt sense dir res.

ESCENA II. El rei Claudi. La reina Gertrudis. Poloni. Laertes. Voltimand. Corneli. Hamlet. Horaci. Marcel. Bernat.

Gertrudis i Claudi ja s'ha casat.
Horaci conta a Hamlet les aparicions de l'espectre, que es pareix al seu pare.

ESCENA III. Laertes. Ofèlia. Poloni.

Laertes i Poloni aconsellen Ofèlia sobre la relació amb Hamlet.

ESCENA IV. Hamlet. Horaci. Marcel.

Nova aparició de l'espectre.

ESCENA V. Hamlet. Horaci. Marcel. Espectre.

L'esperit del pare de Hamlet li revela la veritat de la seua mort i demana que es venge de Claudi.
Hamlet jura venjança.

ACTE II

ESCENA I. Poloni. Reinard. Ofèlia.

Sospites de Hamlet
Bogeria fingida
Preparatius per al teatre

ESCENA II. Rei. Reina. Rosencrantz. Guildenstern.

ACTE III

"Ser o no ser..."
Diàleg entre Hamlet i Ofèlia
Representació teatral. Reacció del rei.
Monòleg de Clàudi.
diàleg de Hamlet amb Gertrudis
Assassinat de Poloni

ACTE IV

Viatge de Hamlet a Anglaterra
Fortimbràs es dirigeix a Polònia amb l'exèrcit
Bogeria i mort d'Ofèlia
Còlera de Laertes
Confabulació de Laertes i el rei

ACTE V

Retorn de Hamlet
Soterrament d'Ofèlia
Morts finals

Hamlet. Acte V - Escena I

2011-12-03T18:53:00.004+01:00

Elsinore: un cementiri.

HAMLET
No són fets de pell de xai, els pergamins?
HORACI
Sí, milord, i també d'altres animals.

HAMLET
Doncs són ben animals els que posen les seves garanties sobre pells d'animals. Vull parlar amb aquest home: amic, de qui és aquesta tomba?
ENTERRAMORTS 1
Meva, senyor. [Cantant]
Obriu-me un pou dins l'argila
per a un hoste ple de dol.
HAMLET
Sí, deu ser teva, ja que t'hi has posat a dins.
ENTERRAMORTS 1
Vós en sou fora, i per això no és vostra. Pel que fa a mi, no m'hi he ficat a dins; però és meva.
HAMLET
Dir que no t'hi has ficat a dins, però que és teva, és una mentida. Les tombes són per als morts i no per als vius. Has dit una mentida.
ENTERRAMORTS 1
Però és una mentida de vius, senyor, que salta d'un viu a un altre: de mi a vós.
HAMLET
Per a quin home la caves?
ENTERRAMORTS 1
Per cap home, senyor.
HAMLET
Per quina dona, doncs?
ENTERRAMORTS 1
Tampoc per cap dona.
HAMLET
Doncs, qui hi ha d'anar enterrat?
ENTERRAMORTS 1
Una que era una dona, senyor; però que ara, descansi en pau, ja no ho és.
HAMLET
Quina retòrica que té, aquest canalla. Haurem de parlar amb molta exactitud, si no volem que les ambigüitats ens destrueixin. Valga'm Déu, Horaci! Ja fa tres anys que ho noto: la nostra època s'ha tornat tan sofisticada que la punta dels peus del pagès trepitja els talons del cortesà i li arriba a rebentar els penellons. Des de quan fas d'enterramorts?
ENTERRAMORTS 1
De tots els dies de l'any; n'hi vaig posar el dia que el nostre rei difunt, Hamlet, va guanyar la batalla a Fortimbràs.
HAMLET
Quant fa, d'això?
ENTERRAMORTS 1
No ho sabeu? Qualsevol ximple us ho podria dir: va ser el mateix dia que va néixer el jove Hamlet, que s'ha tornat boig i han enviat a Anglaterra.
HAMLET
Redéu, i per què l'ha enviat a Anglaterra?
ENTERRAMORTS 1
Doncs perquè estava boig. Allà recuperarà el seny, i, si no ho fa, és igual.
HAMLET
Per què?
ENTERRAMORTS 1
Allà no se n'adonarà ningú: tothom és boig com ell.

Ser o no ser Shakespeare?

2011-12-01T11:07:00.002+01:00

Ja deus saber que alguns estudiosos dubten que fóra William Shakespeare l'autor de les 37 obres teatrals atribuïdes i dels seus coneguts sonets. Explica breument les tres teories que tenen més adeptes.

Hamlet. Curiositats

2011-11-27T20:56:00.030+01:00

Qui no ha vist alguna pel·lícula basada en una obra de Shakespeare? Si n'haguérem de veure una a classe, quina ens recomanaries i per què?

També podem acudir a l'estrena d'un film que nega l'existència del Shakespeare que tots coneixem.

Si mai viatgeu a Dinamarca, recordeu-vos de visitar el castell de Kronborg, a la ciutat d'Helsingor. Com devia ser l'escenari real de Hamlet?

Hamlet. Acte II - Escena II

2011-11-27T20:09:00.005+01:00

En aquest fragment, Gertrudis retreu a Poloni que parle amb tanta retòrica. Poloni mateix en sembla ser conscient.

Assenyaleu quines figures retòriques (de mots o de sentències) hi empra. Per exemple:
Antítesi: figura consistent a oposar, en una mateixa frase, dos mots, pensaments o expressions de sentit contrari. Diners, de tort fan veritat/ e de jutge fan advocat [Anselm Turmeda].
Hendíadis: consisteix en l'expressió d'un concepte únic per mitjà de dos termes coordinats.
Paral·lelisme
Jocs de paraules
Repetició
Anadiplosi: figura retòrica consistent en la repetició del mot final d'una proposició o d'un vers al començament del següent.
Antístrofa: repetició de mots en un ordre invertit.
Concatenació: figura de dicció consistent en la repetició del mot o mots darrers d'una frase al començament de la frase següent.
Tautologia: repetició d'un mateix pensament expressat de maneres distintes.
Commutació o reversió: inversió dels termes d'una proposició en una altra que contrasta amb la precedent. Menjar per viure i viure per menjar.
...

Elsinore: el castell.

POLONI

Això s'ha acabat bé.

Milord, Senyora, si us hagués d'exposar

el que haurien de ser la majestat i el deure,

per què el dia és el dia i la nit és la nit,

i el temps és temps, seria malgastar

nit, dia i temps. Com que la brevetat

és l'ànima del seny, seré molt breu.

El vostre noble fill és boig. I dic

només això, perquè cal estar boig

per definir la veritable bogeria.

Però deixem-ho estar.

REINA

Al gra, Poloni; menys retòrica.

POLONI

Senyora, us juro que no faig retòrica.

Que és boig és cert. És cert i és una llàstima.

I és una llàstima que sigui cert. Ximple figura!

Retirem-la, perquè no vull parlar amb retòrica.

Admetem, doncs, que és boig. Ara ens fa falta

trobar la causa que té aquest efecte,

o millor dir: la causa del defecte,

perquè el defectuós efecte ha de tenir una causa.

Deixem-ho així, i aquesta és la deixalla;

considereu això: tinc una filla

―i fins que ja no sigui meva, la tindré―

que, per obediència i deure, m'ha donat

―fixeu-vos-hi― això. Ara escolteu i decidiu:

Llegint.

"A l'ídol de la meva ànima, a la celestial i formosa Ofèlia". Ja és una expressió ben lletja i ben desgraciada. "Formosa" és una paraula horrible; però ja ho veureu. Diu així: "en el seu pit excels i blanc, aquesta...", etc.

REINA
Això li ha donat Hamlet?

POLONI

Bona senyora, espereu un moment.

No dic res que no hi sigui.

[William Shakespeare: Hamlet. Traducció de Salvador Oliva. Edicions Vicens Vives]

Divina Comèdia. Infern. Mots clau.

2011-11-08T20:05:00.027+01:00

CANT I A la meitat del camí de la vida/

Dante

En la selva obscura
Sortida de la selva
La delitosa muntanya i les feres: pantera/ lleó/ lloba

Virgili, el guia
Principi del viatge

CANT II Ja se n'anava el dia, i l'aire fosc/

Defalliment humà i confortació divina.
Virgili narra com Beatriu li demanà socórrer Dante

CANT III Per mi entrareu a la ciutat sofrent,/

LA PORTA DE L'INFERN. VESTÍBUL. Indolents Perseguits per vespes.

Riu Aqueront
Caront

CANT IV El son profund, dins del cap, me'l trencà/

CERCLE PRIMER. ELS LLIMBS. Els qui no són batejats i els il·lustres. Desitgen veure Déu, però no ho poden fer.

Homer, Horaci, Ovidi, Lucà. Aristòtil. Averroes...

CANT V Vaig descendir així del primer cercle/

CERCLE SEGON. Luxuriosos. Són colpejats per una tempesta violenta.

Minos
Semíramis. La reina Dido. Cleòpatra.
Helena de Troia. Aquil·les. Paris
Tristany
Paolo Malatesta i Francesca de Rímini

CANT VI Quan em tornà el coneixement, perdut/

CERCLE TERCER. Golafres. Es rebolquen en el fang, com animals, sota una pluja putrefacta.

Cerber
Ciacco. (Profecia sobre les lluites de Florència)

CANT VII "Papa Satan, pape Satan, aleppe!",/

CERCLE QUART. Avars i pròdigs. Es peguen els uns als altres i, de quatre grapes, fan rodolar amb el pit unes pedres molt pesants.

Plutus
La Fortuna
(A partir del vers 100 comença el cercle cinqué).

CERCLE CINQUÉ. Iracunds i melangiosos. Es barallen i es mosseguen nus immergits en l'aigua bruta i fangosa de la llacuna.

La llacuna Estígia

CANT VIII Continuant, diré que molt abans/

Flegiàs (Flègies)
Felip Argentí/ Filippo Argenti
La ciutat de Dite.
Oposició dels dimonis

CANT IX - CANT XXXIV

CERCLE SISÉ. Heretges.

L'esfereïment. Les tres Fúries (Al·lecto, Megera i Tisífone). El missatger del Cel.
Farinata degli Uberti. Guido Cavalcanti. Epicuris famosos.
La tomba del papa Anastasi. Distribució dels condemnats en la ciutat infernal.

CERCLE SETÉ . Violents.

1r rotlle/anell. Violents contra el proïsme. El Minotaure. Els ensorraments infernals. El riu Flegetont i els centaures.
2n rotlle/anell. Suïcides. La selva adolorida. Pier della Vigna i els suïcides...
3r rotlle/anell. Violents contra Déu. Capaneu. El vell de Creta. Els rius infernals.
3r rotlle/anell. Sodomites. Brunet Llatí/ Brunetto Latini. Francesc d'Accorso. Andrea de'Mozzi.
3r rotlle/anell. Sodomites. Guido Guerra...
3r rotlle/anell. El monstre Gerió. Usurers. Baixada al cercle vuité.

CERCLE VUITÉ. Fraudulents.

Fossa primera. Alcavots i seductors. Venedico Caccianemico. Jasó.
Fossa segona. Aduladors. Alessio Interminelli. Tais.
Fossa tercera. Simoníacs. El papa Nicolau III
Fossa quarta. Fetillers, Bruixots i endevinadors. Amfiarau, Tirèsias, Aronta, Manto. Origen de Màntua... Bruixes.
Fossa cinquena. Baraters.
Fossa sisena. Hipòcrites.
Fossa setena. Lladres.
Fossa vuitena. Consellers fraudulents.
Fossa novena. Sembradors d'escàndol i de cisma. Mahoma.
Fossa desena. Falsificadors.

CERCLE NOVÉ. COCIT. Traïdors.

Caïna. Traïdors als parents
Antenora. Traïdors a la pàtria
Tolomea. Traïdors als hostes.
Judeca. Traïdors als benefactors. Llucifer. Judes Iscariot. Brutus. Cassi

Òpera en texans

2011-11-01T20:07:00.019+01:00

Què tenen a veure Neo (Matrix), Indiana Jones i l'òpera de Richard Wagner Parsifal, inspirada en la llegenda de Perceval? La resposta la trobareu a partir del minut 12 d'aquest vídeo per a majors de 18 anys.

Si en voleu més, de cultura per a majors d'edat, també hi ha El trobador, de Giuseppe Verdi, ambientada al segle XV, en terres de la Corona d'Aragó:

Kafka i Quim Monzó

2011-10-31T22:35:00.001+01:00

Després de llegir el conte "Gregor" del recull Guadalajara, de Quim Monzó, llig aquest article i fes-ne un comentari en el teu bloc.

Enllaços per a revisar

2011-10-31T11:42:00.001+01:00

Els trobadors i les trobairitz

2011-10-28T18:58:00.006+02:00

Contesta en el teu bloc:

El trobador, músic i poeta alhora, no sempre era de classe social alta. Alguns, com Bernat de Ventadorn (1147-1170) o Cerverí de Girona —que en realitat es deia Guillem de Cervera (1259-1285/1290)—, vivien del seu art. Eren, per di-ho així, "professionals de la literatura". Llig aquesta viadeira (cançó de camí) dedicada a Jana i explica de què va. Pots escoltar la interpretació que en fa el cantant Celdoni Fonoll fent clic ací.
També hi havia trobairitz, dames d'ascendència noble que "prenien la iniciativa amorosa". Una de les més famoses fou la Comtessa de Dia, però n'hi hagué d'altres. Comenta aquesta cançó.

Tema 2. Curiositats

2011-10-23T19:28:00.011+02:00

La valquíria és la segona de les quatre òperes del cicle L'anell del nibelung (Der Ring des Nibelungen) de Richard Wagner. La cavalcada de les valquíries va ser representada així al Metropolitan Opera House de Nova York. Per cert, en la mitologia escandinava, saps què era una "valquíria"?

Si, aprofitant que hem llegit el llibre, haguéreu de dissenyar un videojoc basat en la Divina comèdia, com seria? No ens capfiquem, se'ns han avançat! Així és com ha quedat (per a majors de 18 anys).
I si haguérem de fer-ne una guia visual, com seria? També ara se'ns han avançat. Ací està.
Òpera en texans (només per a amants de la música).

Divina comèdia Cant III ("Per mi entrareu a la ciutat sofrent...")

2011-10-21T20:41:00.011+02:00

Il·lustració de William Blake

"Per mi entrareu a la ciutat sofrent,
per mi entrareu cap a l’etern dolor,
per mi entrareu amb la perduda gent.
La justícia mogué el meu constructor:
em varen fer la divina potència,
l'alta saviesa i el primer amor.
Abans de mi no va ser creat res
que no fóra tan etern com sóc jo:
deixeu tota esperança, els que hi entreu."
Tots aquests mots, en un color obscur,
els vaig veure escrits dalt d'una porta;
i vaig dir: "Mestre, quin sentit tan dur!"
I ell em digué, seguint-me el pensament:
"Ací és on cal que deixes tots els dubtes,
ací hauràs de matar la covardia.
Hem arribat al lloc on jo t'he dit
que trobaràs tanta gent turmentada
que ha perdut ja el bé de la raó."
I havent posat la seua mà en la meua,
amb cara alegre, que em reconfortà,
em féu entrar en els espais secrets.

Contesta al teu bloc:

Explica el contingut d’aquest fragment, en el context argumental de l’obra.

Èdip rei ("Què has dit? Pòlib és mort?")

2011-10-17T19:24:00.004+02:00

IOCASTA: Què has dit? Pòlib és mort?
MISSATGER: I si no dic la veritat, que em mori ara mateix.
IOCASTA: Esclava, vés ràpidament a comunicar aquestes notícies al teu senyor. Oh oracles dels déus! on sou? Fa temps que Èdip va allunyar-se d’aquest home per por de matar-lo i ara ha mort per causes naturals i no a mans seves.
(Èdip surt de palau)

ÈDIP: Esposa meva estimada, Iocasta, per què em fas sortir del palau?

IOCASTA: Escolta aquest home i mira on paren les venerables profecies dels déus.
ÈDIP: Qui és aquest home? Què vol dir-me?
IOCASTA: Ve de Corint a comunicar-te que el teu pare Pòlib ja no viu, que és mort.
ÈDIP: Què dius, foraster? Explica’m tu mateix el teu missatge.
MISSATGER: Si, doncs, cal que m’expressi de manera clara, sàpigues que Pòlib és mort.
ÈDIP: Víctima d’un complot o d’una malaltia?
MISSATGER: Qualsevol petita crisi consumeix un cor envellit.
ÈDIP: El malaurat va morir, doncs, de malaltia, segons sembla?
MISSATGER: I per les llargues anyades que havia comptat.
ÈDIP: I què fa, esposa meva, que una persona vagi a consultar els estatges profètics de Pito o els ocells que xisclen pel cel? Segons les profecies jo havia de matar el meu pare. Ara ell és mort i jeu sota terra, i jo sóc aquí sense tocar cap espasa... tret que hagi mort d’una cruel enyorança. En aquest cas la seva mort seria culpa meva. Però ara Pòlib és a l’Hades i s’hi ha emportat tots aquests oracles que ja no tenen cap valor.
IOCASTA: No t’ho deia jo ja fa temps?
ÈDIP: Sí que ho deies, però jo em deixava endur per la por.
IOCASTA: Ara no deixis que cap d’ells influeixi en el teu cor.

SÒFOCLES: Èdip rei; traducció de Joan Castellanos
[PAU SETEMBRE 2011]

Contesta al teu bloc:

1. Assenyaleu la importància d’aquest fragment en el conjunt de l’obra.
2. Caracteritzeu la funció dels personatges en el text proposat.
3. Importància i sentit d’Edip rei.
4. Tema: "El mite en la formació dels poemes homèrics".

El bes (Gustav Klimt)

2011-10-12T22:31:00.004+02:00

Contesteu al vostre bloc (va de nimfes):

En quin relat de Les metamorfosis d'Ovidi està inspirat aquest quadre? (Sí, ja ho sé, aquesta pregunta no l'esperàveu.)

Massa difícil? Proveu ara amb aquesta pintura de Dalí.

Poderosa Afrodita (Woody Allen)

2011-10-10T09:21:00.002+02:00

Woody Allen utilitza el mite d'Èdip en aquesta pel·lícula, on converteix els elements tràgics en humorístics.

Penja al teu bloc algun vídeo relacionat amb Èdip rei.

Divina Comèdia. Infern/ Cant IV

2011-10-08T22:52:00.003+02:00

El son profund, dins del cap, me'l trencà
l'esclat d'un tro, i jo em vaig redreçar
com qui es desperta violentament;
amb els ulls reposats, els vaig girar
al meu voltant, ja dret,, mirant atent
per saber en quin lloc havia anat.
En veritat, em trobava a la vora
de la vall dolorosa, de l'abisme
on ressonen com trons planys infinits.
Allà, segons el que vaig escoltar,
no hi havia mai plors sinó sospirs,
amb els quals tremolava l'aire etern;
la causa n'era el dolor sense turment
de tota aquella multitud tan gran,
feta de dones, d'homes i d'infants.
El bon mestre em digué: "Tu no preguntes
qui són aquestes ànimes que veus?
Abans d'anar més lluny, has de saber
que no pecaren; i, si van fer mèrits,
no és prou, perquè no tenen el baptisme
que és la porta de la fe en què tu creus:
com que van viure abans del cristianisme,
ells no adoraren Déu degudament;
i jo mateix també sóc un d'aquests.
Per tal mancança, i no per altra culpa,
ens hem perdut, i sols patim la pena
de viure en el desig, sense esperança.
Sentint-lo, el cor se'm va omplir de dolor
quan vaig comprendre que hi havia gent
de gran valor flotant en aquells llimbs.
N'érem encara una miqueta lluny,
però en part ja podia distingir
que la gent d'aquell lloc era honorable.
"Tu, que ets honor de la ciència i de l'art,
qui són aquests d'ací, tan honorats
que el seu destí els aparta dels altres?"
I ell a mi: "El gran renom que tenen,
i que allà en el teu món encara sona,
fa que el cel els atorgue aquest favor."
En aquell punt, vaig escoltar una veu:
"Reteu honor a l'altíssim poeta:
torna l'ombra que se n'havia anat."
Quan la veu es quedà callada i quieta,
se'ns acostaven ja quatre grans ombres:
no feien cara trista ni contenta.
El meu bon mestre començà dient:
"Mira bé aquell amb l'espasa en la mà,
que va davant dels tres igual que un rei:
ell és Homer, poeta sobirà;
l'altre que ve, és Horaci el satíric,
després Ovidi, i el darrer Lucà.
I encara en feren un honor més gran:
em van prendre en la seua companyia,
i jo vaig ser el sisè entre aquells savis.
Vaig veure Electra, amb molts dels seus companys,
entre els quals coneguí Hèctor i Eneas,
i Cèsar, amb ulls d'esparver, armat.
i sol, i a part, vaig veure Saladí.
i Averrois, el gran comentador.
No puc parlar ací de tots els noms,
perquè el meu tema és tan llarg que m'empeny
endavant,, i sovint salte alguns fets.
La reunió dels sis es quedà en dos:
el guia meu, per altre camí em porta,
lluny de la calma, en l'aire tremolós.
I vinc a un lloc on tota llum és morta.

[Dante Alighieri, Divina comèdia. Infern. Ed.Proa; traducció de Joan F. Mira]

Divina Comèdia. Infern/ Cant III

2011-10-08T22:37:00.005+02:00

"Per mi entrareu a la ciutat sofrent,
per mi entrareu cap a l’etern dolor,
per mi entrareu amb la perduda gent.
La justícia mogué el meu constructor:
em varen fer la divina potència,
l'alta saviesa i el primer amor.
Abans de mi no va ser creat res
que no fóra tan etern com sóc jo:
deixeu tota esperança, els que hi entreu."
Tots aquests mots, en un color obscur,
els vaig veure escrits dalt d'una porta;
i vaig dir: "Mestre, quin sentit tan dur!"
I ell em digué, seguint-me el pensament:
"Ací és on cal que deixes tots els dubtes,
ací hauràs de matar la covardia.
Hem arribat al lloc on jo t'he dit
que trobaràs tanta gent turmentada
que ha perdut ja el bé de la raó."
I havent posat la seua mà en la meua,
amb cara alegre, que em reconfortà,
em féu entrar en els espais secrets.
Allí eren tot sospirs, i plors i clams
ressonant per un aire sense estrelles:
al principi, sentint-los, vaig plorar.
Llengües diverses i parlars horribles,
paraules de dolor, accents de ràbia,
veus altes, ronques i soroll de mans
formaven un tumult, giravoltant
sempre, en una aire sense llum ni temps,
com l'arena quan s'arrombolla el vent.
I jo, amb el cap tot confús per l'horror,
vaig dir-li: "Mestre, què és això que sent?,
qui són aquests tan vençuts pel dolor?"
I ell a mi: "Aquest aspecte miserable
tenen les tristes ànimes d'aquells
que sense honor ni infàmia varen viure.
Es barregen al penós cor dels àngels
que no van ser ni rebels ni fidels
a Déu, pensant només en ells mateixos."
I heus ací que, en una nau, s'acostava
un vell, tot blanc de pèl canós i antic,
cridant: "Ai de vosaltres, males ànimes!
No espereu arribar a veure el cel:
jo vinc ací a dur-vos a l'altra riba,
a la tenebra eterna, al foc i al gel.
I tu que ets aquí, ànima vivent,
no t'acostes a aquests, que són tots morts."
I quan va veure que no me n'anava,
digué: "Per altre pas, per altres ports,
arribaràs a la platja, no ací:
a tu et durà un vaixell més lleuger
I el guia diu: "Caront, no passes pena:
així ho volen allà dalt, on es pot
allò que es vol, i no preguntes més."
S'aquietaren, doncs, les llanoses galtes
del barquer d'aquell lívid aiguamoll,
que duia entorn dels ulls rodes de flames.
"Fill meu", va dir el mestre amablement,
"tots els que moren en la ira de Déu
vénen ací, de qualsevol país;
i estan ansiosos de passar el riu:
la justícia divina els esperona
tant, que el temor es transforma en desig.
Mai passa per ací una ànima bona;
per això, si Caront es plany de tu,
ara ja pots comprendre què vol dir."
En havent dit això, la plana fosca
va tremolar tan fort que, de l'espant,
quan ho recorde em banye de suor.
La terra llagrimosa mogué un vent,
llampeguejà una llum roja com un foc
que em deixà estamordit, inconscient;
i el son em va fer caure com un soc.

[Dante Alighieri, Divina comèdia. Infern. Ed.Proa; traducció de Joan F. Mira]

Divina Comèdia. Infern/ Cant V

2011-10-08T22:34:00.006+02:00

Vaig descendir així del primer cercle
al segon, que conté menor espai
però major dolor, turments i planys.
Allà hi ha Minos l'horrible, que gruny,
i examina les culpes a l'entrada,
jutja i disposa segons com s'enrotlla.
Vull dir que, quan l'esperit mal nascut
es troba al seu davant, tot ho confessa;
i ell, que coneix molt bé tots els pecats,
mira quin lloc de l'infern li pertoca,
i s'enrotlla la cua tantes voltes
com el nombre de graus que cal baixar.
Sempre n'hi ha molts que esperen davant d'ell,
i un darrere de l'altre són jutjats:
parlen, escolten, i cauen avall.
"Tu que véns a l'hospici del dolor",
em digué a mi Minos quan em veié,
abandonant un moment el seu càrrec,
"mira com entres, i de qui et refies:
no t'enganye l'amplària del portal!"
I el meu guia li diu: "Tu per què crides?
Ha de passar fatalment, no t'hi poses,
perquè així ho volen a dalt, on es pot
allò que es vol, i no preguntes més."
Ara sí que comencen a sentir-se
les notes doloroses; ja sóc dins
i m'arriba l'impacte d'in gran plor.
Vaig entrar en un lloc que és mut de llum,
i que mugeix com la mar en tempesta
quan és batuda per vents oposats.
La ventada infernal, que mai descansa,
arrossega amb violència els esperits,
gira, colpeja, i no deixa parar.
Quan arriben, portats pel vent horrible,
arriben també els crits, els plors i els planys,
i les blasfèmies al poder diví.
Jo vaig comprendre que, a un turment així,
són condemnats els pecadors carnals,
els que sotmeten la raó al desig.
És Semíramis, de la qual llegim
que es casà amb Ninus, i el va succeir;
regnà en terres on mana ara el Soldà.
L'altra és la que es matà per massa amor,
i va trair les cendres de Siqueu;
després, la luxuriosa Cleòpatra.
I veus Helena, per la qual hi hagué
un temps tan llarg de dol, i el gran Aquil·les
que al final combaté contra l'amor.
Veus Paris i Tristany"; i més de mil
ombres m'anomenà i mostrà amb el dit,
que l'amor va separar de la vida.
Quan el meu mestre em va dir aquells noms
de cavallers i dames del passat,
em vaig sentir ple de pena, torbat.
«Poeta», li vaig dir, «m’agradaria
parlar amb aquells dos que vénen junts
i que pareixen tan lleugers al vent.»
I ell a mi: «Ja els veuràs quan seran
més prop d’ací; llavors els ho demanes
per l’amor que els fa córrer, i ells vindran.»
Tan prompte com el vent els acostà,
els vaig cridar: «Ànimes turmentades,
veniu, parleu-nos, si ho teniu permès!»
Com els coloms que, enduts pel seu desig,
vénen per l’aire al dolç niu, amb les ales
quietes i alçades, per l’impuls que els guia,
ells van eixir de l’estol on és Dido
i, per l’aire maligne, s’acostaren:
tan fort i ple d’afecte era el meu crit.
«Criatura benèvola i amable
que, per l’aire fosc, véns a visitar
els qui tenyiren la terra de sang,
si el rei de l’univers fóra amic nostre
li pregaríem per la teua pau,
ja que et fa pena el nostre horrible mal.
Del que vulgueu escoltar i parlar,
nosaltres parlarem i escoltarem
mentre el vent calle, tal com ha fet ara.
La terra on jo vaig nàixer és a prop
d’aquella costa cap on baixa el Po
per fer la pau amb els seus afluents.
L’amor, que en cor gentil pren aviat,
es va encendre en aquest, per la bellesa
del meu cos; i és com una ofensa encara.
L’amor, que obliga a més amor l’amat,
m’atragué cap a ell amb tanta força
que encara no m’ha abandonat, com veus.
L’amor ens va dur a una sola mort,
i a qui ens matà, l’espera la Caïna.»
Això són les paraules que digueren.
Sentint aquelles ànimes ferides
vaig abaixar els ulls, mirant a terra,
fins que el poeta preguntà: "Què penses?"
Quan per fi vaig respondre, vaig dir: "Ai,
quants pensaments dolços, i quants desigs,
els van dur a un final tan dolorós!"
Després, parlant ja amb ells, vaig afegir
uns mots per dir: "Francesca, el teu turment
em fa plorar de tristesa i pietat.
Però en el temps d'aquells dolços sospirs,
amb quins senyals, i com, va fer l'amor
que coneguéreu els incerts desigs?"
I ella a mi: "No hi ha dolor més gran
que recordar un altre temps feliç
en la misèria, i el teu mestre ho sap.
Però si tens tant afany de saber
l'origen i l'arrel del nostre amor,
t'ho diré com qui alhora parla i plora.
Un dia estàvem, per plaer, llegint
com s'encengué l'amor en Lancelot;
estàvem sols, sense recel de res.
Moltes voltes, la història que llegíem
ens feia alçar els ulls i empal·lidir;
i arribàrem al punt que ens va fer caure:
quan vam llegir que els llavis desitjats
eren besats per un amant tan alt,
aquest, que no s'allunye mai de mi!,
em va besar la boca, tremolant.
Galeot fou el llibre i qui el va escriure.
I aquell dia, no vam llegir ja més."
Mentre parlava així un dels esperits,
l'altre plorava, i del dolor tan fort
jo em desmaiava i em sentia morir.
I vaig caure com pot caure un cos mort.

[Caïna és la zona del Cocit on són castigats els traïdors dels parents, on anirà el marit enganyat, Gianciotto Malatesta, senyor de la ciutat de Rímini, que va matar a traïció l'esposa i el seu propi germà, Paolo. En la narració cavalleresca, Galeot (Galehault) és qui prega a Ginebra que bese Lancelot.]

[Dante Alighieri, Divina comèdia. Infern. Ed.Proa; traducció de Joan F. Mira]

Divina Comèdia. Infern/ Cant VIII

2011-10-08T22:27:00.008+02:00

Continuant, diré que molt abans
d'arribar fins als peus de l'alta torre,
els nostres ulls van mirar cap al cim:
hi vam veure posar dues flametes,
i una altra que tornà el senyal, tan lluny
que l'ull no les podia distingir.
Jo em vaig girar al mar de tota ciència
i li diguí: "Què vol dir aquest foc?,
què respon l'altre?, qui són els qui el fan?"
I ell a mi: "Damunt de l'aigua bruta
pots albirar ja aquell que ha d'arribar,
si el vapor del pantà no te l'amaga."
Mai una corda disparà una fletxa
que corregués per l'aire tan veloç
com la petita nau que jo vaig veure
en aquell punt, que venia per l'aigua,
governada per un sol mariner
cridant: "Ja has arribat, ànima abjecta!"
"Flegiàs, Flegiàs", digué el meu amo,
"aquesta volta el teu crit cau en buit:
ens tindràs per passar el llot només."
Com aquell que s'adona que ha estat víctima
d'un gran engany, i refrena la ràbia,
així es quedà Flegiàs, tot ple d'ira.
Va pujar el meu guia dins la barca,
i ami em va fer entrar darrere d'ell:
només quan jo era dins semblà pesant.
A penes embarcats el guia i jo,
se'n va l'antiga proa, tallant l'aigua
molt més de com ho sol fer amb els altres.
Mentre passàvem aquell corrent mort
s'alçà davant de mi un dels enfangats
i digué: "Qui ets tu, que véns abans d'hora?"
Vaig contestar: "Si vinc, no em quedaré,
però que ets tu, que vas tan brut i lleig?"
que jo et conec, per ple de fang que estigues."
I jo: "Mestre, m'agradaria molt
veure com es capbussa en aquest brou
abans d'eixir nosaltres de l'estany.
I ell a mi: "Abans que l'altra vora
es deixe veure, quedaràs content:
bé l'has de satisfer, aquest desig."
Molt poc després ja vaig veure els suplicis
que li feia patir la gent del fang,
i encara en lloe i en regracie Déu.
Li cridaven tots: "A Filippo Argenti!",
i l'esperit colèric, florentí,
es girava a mossos contra ell mateix.
El vam deixar allí, i no en parle més,
però un lament ens colpí les orelles,
i vaig mirar endavant amb l'ull atent.
El bon mestre digué: "Ara, fill meu,
s'acosta la ciutat que en diuen Dite,
i els ciutadans pitjors, un gran exèrcit."
Després entràrem al profund fossat
que envolta la ciutat sense consol,
i em va semblar que els murs eren de ferro.
No sense haver fet primer un gran tomb,
vam arribar a un lloc on el barquer
cridà: "Baixeu, que ací es troba l'entrada."
N'hi havia més de mil sobre les portes,
ploguts del cel, que plens de gran furor
deien:"Qui és aquest que, sense mort,
va pel regne de la gent que és ja morta?"
Pensa, lector, com em vaig angoixar
sentint aquelles paraules fatals:
vaig creure que no tornaria mai.
Els enemics varen tancar la porta
al nas al meu senyor, que es quedà fora
i es girà cap a mi, amb passos lents.
Amb els ulls cap a terra, i amb el front
sense altivesa, deis sospirant:
"Qui m'ha tancat la casa del dolor!"
I a mi em digué: "Tu no t'has d'espantar
si jo m'irrite: venceré la prova
per molt que dins preparen la defensa.
No és nova aquesta arrogància seua;
ja la usaren en porta menys secreta,
que encara ara es troba sense pany:
damunt vas veure una inscripció morta.
I baixant el pendent des d'allà dalt,
ja ve, passant els cercles sense escorta,
algú per qui han d'obrir la ciutat."

[Dante Alighieri, Divina comèdia. Infern. Ed.Proa; traducció de Joan F. Mira]

Divina Comèdia. Infern/ Cant VII

2011-10-08T22:13:00.004+02:00

"Pape Satan, pape Satan, aleppe!",
començà Plutus amb veu rogallosa;
i el noble savi, que tot ho sabia,
digué per confortar-me: "Que la por
no t'altere, perquè el poder que té
no impedirà que baixem aquest cingle."
Es va girar a aquella cara inflada
i li digué: "Calla, llop maleït,
rosega't les entranyes amb la ràbia.
Tenim raons per baixar a la fosca:
ho volen en l'altura, allà on Miquel
va castigar supèrbia i rebel·lia."
Igual que veles inflades pel vent,
quan l'arbre es tenca i cauen embullades,
així caigué a terra la bèstia cruel.
Baixàrem a la quarta fondalada,
continuant per aquell trist pendent
que conté tot el mal de l'univers.
Ah, justícia de Déu!, qui amuntegà
tants turments com jo he vist, i tan estranys?,
i per què ens destrueix així el pecat?
Com fan les ones damunt de Caribdis,
que topen una contra l'altra i rompen,
així ballen ací en un ball redó.
Ací vaig veure més gent que en cap lloc,
als dos costats, amb uns udols terribles,
fent redolar grans pedres amb el pit.
s'entrexocaven, i en el mateix punt
es giraven arrere, empenyent tots,
i cridant: "Per què guardes?, per què tires?"
Clergues van ser, que no porten el cap
cobert de pèl, papes i cardenals,
en qui es mostra l'excés de la cobdícia."
Ara pots veure, fill, la curta burla
dels béns que són confiats a la fortuna,
pels quals tant es barallen els humans;
perquè tot l'or que hi ha sota la lluna,
o que hi hagué, no donarà repòs
a cap d'aquestes ànimes cansades."
"Mestre", li vaig dir, "una cosa més:
què és aquesta fortuna de què parles
que té els bens de la terra entre les ungles?"
I ell a mi: "Estúpides criatures,
que gran és la ignorància que patiu!
Vam tallar cap a l'altra part del cercle,
prop d'una font que bull i es va vessant
en un fossat que ix d'ella mateixa.
L'aigua era més negra que morada,
i nosaltres, seguint el corrent tèrbol,
vàrem baixar per un estrany camí.
Hi ha una extensa marjal, de nom Estígia,
que és on va el trist rierol quan arriba
als peus d'aquell horrible coster gris.
I jo, que anava mirant ben alerta,
vaig veure gent fangosa als aiguamolls:
anaven nus i amb cara furiosa.
Es colpejaven, no sols amb la mà,
sinó amb el cap, amb el pit i amb els peus,
i s'arrancaven trossos amb les dents.
el bon mestre digué: "Fill, ara veus
les ànimes que dominà la ira;
Així vàrem passar pel brut estany,
fent un arc entre el marge sec i el llot,
mirant aquells que s'atipen de fang,
fins a una torre, al final de tot.

[Dante Alighieri, Divina comèdia. Infern. Ed.Proa; traducció de Joan F. Mira]

Divina Comèdia. Infern/ Cant VI

2011-10-08T20:56:00.004+02:00

Quan em tornà el coneixement, perdut
per la pena que em feien els cunyats,
que m’havia torbat tot de tristesa,
al meu voltant vaig veure més turments
i més gent turmentada, allà on anava,
on em girava, i on posava els ulls.
Ja sóc al tercer cercle, el de la pluja
eterna, maleïda, dura i freda:
no altera mai el ritme o la natura.
És un diluvi d’aigua bruta, neu
i granís gros per l’aire tenebrós;
i la terra que el rep fa gran pudor.
Cerber, bèstia cruel i monstruosa,
amb les tres goles, lladra com un ca
sobre la gent colgada en aquest fang.
Té els ulls vermells, la barba oliosa i negra,
el ventre gros i les mans amb grans ungles:
arrapa els esperits, escorxa, estripa.
La pluja els fa udolar com a gossos;
amb un costat volen cobrir-se l’altre,
girant sense parar, pobres profans.
Quan ens veié Cerber, cuc repel·lent,
va obrir la boca i ensenyà els ullals;
cap membre del seu cos no estava quiet.
Llavors el meu guia allargà les mans
i, omplint-se-les amb grans grapats de terra,
la llançà dins les goles anhelants.
Com el gos afamat que està lladrant
i quan mossega la menjussa es calma,
ocupat en l’esforç de devorar,
així van fer les tres cares immundes
del dimoni Cerber, que atordeix tant
els esperits, que voldrien ser sords.
Passàvem entre ombres que doblega
la dura pluja, tot posant els peus
sobre espectres buits amb figura humana.
Jeien totes per terra, excepte una
que incorporà el cos i es quedà asseguda
quan ens va veure passar per davant.
"Oh tu, que et porten per aquest infern",
em va dir, "reconeix-me, si és que pots:
tu vas ser fet abans que jo desfet."
Jo li vaig dir: "El turment que pateixes
potser fa que no et puga recordar,
i em sembla com si no t'hagués vist mai.
però digues qui ets tu, que has caigut
en aquest lloc tan trist, i amb una pena
tan repugnant, sense ser la pitjor."
I ell: "La teua ciutat, la que està plena
de tanta enveja que ja vessa el sac,
em va tenir com a veí en la vida.
Vosaltres, ciutadans, em dèieu Ciacco:
i pel pecat de gola, tan nociu,
ja veus que flac estic sota la pluja.
I ell a mi: "Després de llargues bregues,
vindrà la snag, i la part més salvatge
bandejarà l'altra amb ofensa indigna.
Ací acabà el seu llastimós discurs.
I jo: "Encara voldria saber més coses:
torna a parlar, fes-ho com un favor.
"No s'alçarà", em va dir el meu guia,
"fins a sentir la trompeta de l'àngel,
quan vinga l'alt poder, enemic seu:
cadascú reveurà la trista tomba,
recobrarà la carn i la figura,
i sentirà com un retruny etern."
Vàrem seguir aquell camí, voltant,
parlant de moltes coses que no dic.
Arribàrem al punt on va baixant:
hi vam trobar Plutó, el gran enemic.

[Primer hi hagué el conflicte entre els güelfs i els gibel·lins, i després entre els güelfs blancs i els güelfs negres. Dante, partidari dels blancs, situa el viatge uns anys abans de quan el va escriure, per això pot fer que Ciacco profetitze el que va ocórrer en la realitat: la victòria dels güelfs negres.]

[Dante Alighieri, Divina comèdia. Infern. Ed.Proa; traducció de Joan F. Mira]

El tràgic final d'Èdip

2011-10-06T14:51:00.003+02:00

Contesta en el teu bloc:

T'imaginaves així la representació? Per què?
Quins són els personatges que apareixen al vídeo?

Divina Comèdia. Infern/ Cant II

2011-10-03T23:00:00.001+02:00

Ja se n'anava el dia, i l'aire fosc
descarregava els vivents, en la terra,
de les seues fatigues; i jo, sol,
em disposava a sostenir la guerra
―d'aquest camí, i també de la pietat―
que exposaré amb memòria sense error.
Muses i geni, ajudeu-me ara;
memòria, que has escrit el que jo veia,
ací es veurà bé la teua noblesa.
Vaig començar: "Poeta, tu que em guies,
mira si la virtut meua és prou forta
abans que em portes a tan dur viatge,
Tu vas escriure que el pare de Silvi,
en carn mortal encara, visità
el món etern, amb els sentits desperts.
Així, que l'adversari de tot mal
fóra cortès amb ell, mirant l'efecte
que n'eixirà i quin era el seu mèrit,
no li semblà indigne a qui té seny;
perquè fou elegit, al cel empiri,
pare de Roma santa i de l'imperi:
la qual, i el qual, si hem de dir veritat
fou escollida com a lloc sagrat
on seu successor del primer Pere.
I, per aquest viatge en què tu el cantes,
va entendre coses que van ser la causa
.
.
.
.
.
.
.
.
.
.
.
.
.
.
.
.
.
.
.
.
.
.
.
.
.
.
.
.
Li brillaven els ulls més que una estella,
i em començà a parlar, suau i amable,
amb la veu d'àngel, en la seua llengua:
"Oh ànima cortesa, mantuana,
la fama de la qual al món perdura
i durarà tant de temps com el món,
un amic meu, i no de la ventura,
en el coster desert troba el camí
seu tan barrat, que de por ja se'n torna;
i tem que no estiga ja tan perdut
que el meu socors li arribe massa tard,
pel que he sentit que diuen d'ell al cel.
Vés amb ell, doncs, amb l'art de la paraula
i amb tot allò que li cal per salvar-se,
i ajuda'l, que em serà de gran consol.
Jo sóc Beatriu, que et demane d'anar,
ja desitge tornar al lloc d'on vinc,
i és amor qui em mogué i em fa parlar.
Quan seré allà, davant del meu senyor,
sovint li parlaré molt bé de tu."
Llavors callà, i vaig començar jo:
"Oh dama plena de virtut, per qui
l'espècie humana és més que el contingut
del cel que té un cercle més petit
les teues ordres em complauen tant
que obeir-les tot d'una em sembla tard;
només et cal mostrar-me el teu desig.
Però digues per quin motiu no tems
descendir fins ací, fins aquest centre
de l'ample espai on cremes per tornar"
"Ja que vols penetrar en la raó",
em va respondre, "jo et diré breument
per què no tinc por de venir ací.
Hem de témer només aquelles coses
que podrien fer algun mal als altres;
de la resta, no n'hem de tenir por.
Déu i la seua gràcia m'han fet tal,
que la vostra misèria ja no em toca
ni m'arriba la flama d'aquest foc.
Una dama noble hi ha al cel, que es dol
tant d'aquest mal pas on ara t'envie,
que trenca els durs judicis d'allà alt.
Ella cridà, doncs, Llúcia i li digué:
El teu fidel té ara necessitat
del teu ajut, i jo te l'encomane.
Llúcia, enemiga dels homes cruels,
va volar, i vingué al lloc on jo seia
a la vora de l'antiga Raquel.
Digué: ―Beatriu, alabança de Déu,
per què no ajudes qui t'estima tant
que, per tu, eixia del rengle vulgar?
És que no sents la pena del seu plany ?,
és que no veus com l'ataca la mort
a la vora d'un riu més fort que el mar?
Al món no hi ha hagut mai ningú tan ràpid,
buscant el propi bé o fugint del dany,
com jo, quan escoltí aquestes paraules,
i vaig baixar del meu escó del cel
confiada en el teu parlar honest
que t'honora a tu i als que l'escolten."
En acabar de dir-me tot això,
em mirà amb ulls llagrimejants, lluents
que em varen fer venir ací amb més pressa.
I, com ella ho volgué, he vingut a tu:
t'he llevat de davant aquella fera
que et barrà el pas més curt de la muntanya.
Què et passa, doncs? per què, per què t'atures?,
per què aculls en el cor la covardia?,
per què no tens coratge i llibertat,
quan tres dames tan altes, beneïdes,
tenen cura de tu en la cort del cel
i el que jo dic et promet tant de bé?
Com les floretes que el gel de la nit
inclina i tanca, i quan el sol les besa
es drecen ben obertes en la tija,
així va fer el meu valor cansat,
i vaig sentir al pit tant de coratge
que li vaig dir, veient-me alliberat:
"Quina pietat té la que em va socórrer!,
i tu, que generós ets obeint
tan prompte les paraules que t'ha dit!
Tu m'has posat al cor tan gran desig
de seguir-te, amb les paraules teues,
que he tornat ja al meu primer propòsit.
Anem, que, els dos, un sol voler tenim:
tu ets el meu guia, el meu senyor, i el mestre."
Vaig dir això; i quan es posà en camí
vaig entrar en la senda aspra i silvestre.

[Dante Alighieri, Divina comèdia. Infern. Ed.Proa; traducció de Joan F. Mira]